|
|
|
|
|
Ara.cat, 10/03/2018 |
XAVIER CESTER |
|
Giordano: Andrea Chenier, Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 9. März 2018 |
|
Jonas Kaufmann arriba, canta i triomfa amb la millor
companyia
|
|
Sondra Radvanovsky i Carlos Álvarez comparteixen l’èxit d’un
'Chénier' apoteòsic
L''star system' té les seves servituds.
El reclam del tenor més desitjat del món va causar una excitació com feia
temps el Liceu no experimentava, una excitació amanida amb la por,
expressada més o menys 'sotto voce', que l'adveniment del nou messies no
s'acabés de materialitzar. Temença comprensible, perquè l'astre arribava
acompanyat de preus astronòmics. Al final, Jonas Kaufmann va venir, va
cantar i va triomfar. Es pot discutir si el model ideal és contractar per a
només tres funcions un divo que arriba poc abans de l'estrena, com si
caigués en paracaigudes sobre la producció (que, per sort, coneixia), però
també cal reconèixer l'habilitat del Liceu per caçar un tenor que limita
força les aparicions en escenaris operístics.
Una altra servitud de
l’'star system' és que, a aquests nivells, els cantants estan sotmesos a un
escrutini implacable, pressionats per expectatives sovint poc raonables. El
protagonista d''Andrea Chénier' de Giordano escau a la perfecció a les
característiques de Jonas Kaufmann, que va debutar el paper el 2015 en la
producció presentada al Liceu. El timbre no té la lluminositat mediterrània
dels grans referents del passat, circumstància que el tenor bavarès compensa
amb la seducció d'una veu de tints ombrívols que fa justícia a la
'morbidezza' dels arravataments poètics de Chénier. Amb un cant d'una
intel·ligència suprema, capaç de trobar infinitud de gradacions en un
fraseig presidit per un 'legato' inexhaurible, però també amb la petulància
imprescindible de l'agut en els moments climàtics, Kaufmann va emocionar en
el cèlebre 'Improvviso' o en un immarcescible 'Come un bel dì di maggio' i
va galvanitzar amb un impetuós 'Sì, fui soldato'. Decalatges puntuals amb el
fossat van ser l'únic indicador que els assajos havien estat mínims. Amb una
'partenaire' com Sondra Radvanovsky potser va quedar més evident per als que
no l'havien escoltat abans en directe en una òpera que la veu del tenor, més
que voluminosa, està magníficament projectada, però, sense renunciar mai a
la iridescència del fraseig, Kaufmann va treure la trompeteria necessària
per culminar de forma apoteòsica el duo final. El deliri subsegüent del
públic va ser la reacció inevitable.
Una òpera com 'Andrea Chénier'
només pot funcionar amb tres protagonistes que vagin a totes sense defallir,
i el Liceu va reunir el que no és forassenyat titllar de repartiment
insuperable. En el segon debut d'un rol de la temporada, Radvanovsky va ser
una Maddalena abrusadora, amb una veu d’inusitada amplitud, revestida d’un
metall que li ajuda a superar sense problemes els envits orquestrals, que la
soprano d’Illinois modula amb un control impecable reforçat per les
incursions belcantistes. Una major assiduïtat aprofundirà sens dubte una
interpretació que només en la forçada jovenesa del primer quadre peca de poc
convincent. A canvi, l'expressivitat desfermada per Radvanovsky va tenir
efectes colpidors tant en els duos amb Kaufmann com en una 'La mamma morta'
amb què va ensorrar el teatre. Minuts abans ja ho havia fet Carlos Álvarez
en un 'Nemico della patria?!' d’una generositat vocal fora mida, saludat per
ovacions inacabables. El baríton malagueny continua lluint un estat de forma
pletòric que li permet resseguir amb la màxima fidelitat l’evolució de Carlo
Gérard, des de la fúria revolucionària a la comprensió cap a l’amor dels
protagonistes, passant per la concupiscència eixelebrada que el fa oblidar
els seus nobles ideals.
Al voltant d'aquestes tres figures, Giordano
i el llibretista Illica creen una àmplia panoràmica de personatges entre els
quals cal esmentar el Roucher de Fernando Radó, el Fléville de Toni Marsol,
el Mathieu de Manel Esteve i l'apropiadament llefiscós Incredibile de
Francisco Vas, mentre que la Madelon d'una il·lustre veterana, Anna
Tomowa-Sintow, aportava la nota entranyable. Des del fossat, Pinchas
Steinberg va lligar tots els elements de l'efervescent partitura, amb un
tremp dramàtic infalible i traient bon profit d'una orquestra que ha
progressat molt des que va dirigir la mateixa obra al 2007. La producció de
David McVicar, amb una detallista recreació de l'era de la Revolució
Francesa i una acurada direcció que no descuida les escenes de conjunt, va
ser una altra aportació decisiva en aquesta representació triomfal.
|
|
|
|
|
|
|