La Vanguardia, 10. März 2018

Maricel Chavarria

Giordano: Andrea Chenier, Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 9. März 2018

Jonas Kaufmann

Jonas Kaufman (48) es va posar ahir a la nit en la pell del poeta Andrea Chénier en l’estrena al Liceu de l’òpera homònima d’Umberto Giordano, que suposa per al cèlebre tenor alemany el debut espanyol en òpera escenificada. Nit històrica al Liceu! Jonas Kaufmann va estar immens ahir a la nit en el paper d’Andrea Chénier, el poeta arrossegat per la Revolució Francesa en l’existència del qual es basa la coneguda òpera d’Umberto Giordano. El debut espanyol del tenor en òpera escenificada s’havia fet esperar, i potser per això va tenir més regust de glòria per al públic del Liceu, que ahir omplia de gom a gom la sala amb el frenesí i el posat amb què s’assisteix a un veritable esdeveniment: veure actuar el tenor més cobejat del món. Però la funció va acabar sent una revolució de tres: el mateix tenor alemany –que té més fans (dones) que un futbolista a la Champions–, però també la soprano Sondra Radvanovsky i el baríton Carlos Álvarez, que van arrencar sengles ovacions en les seves respectives àries. El teatre ahir a la nit s’enfonsava. La interpretació de Kaufmann va tenir una part de clàssica, una part d’evocació de les grans figures de l’òpera del segle passat. Per la noblesa de la seva veu... ferma, fosca, viril, cada vegada més gran, amb els uns aguts brillants. Però també per la seva expressivitat envoltant. I, en fi, per la bellesa de la seva cara... tan d’acord amb la posada en escena de David McVicar, realista, clàssica. El cert és que el Liceu necessitava avivar el foc i l’equació no fallava. Kaufmann+Liceu = molt més Kaufmann i molt més Liceu. Es retroalimenten. El tenor s’ho va jugar tot en la seva primera ària, l’Improvviso, en què va presentar unes credencials que van fer aixecar el públic de les butaques. I el que va seguir després va anar de més a millor: el baríton malagueny Carlos Álvarez interpretava el revolucionari Carlo Gérard, l’amic de Robespierre que comença cantant “T’odio, casa dorata, immagin sei d’un mondo incipriato e vano” però es penedirà massa tard de no haver frenat l’escabetxada i res no podrà fer per salvar Chénier i la seva estimada. Doncs bé, Álvarez va desfermar totes les passions dels assistents a la seva primera gran ària “Come un bel di di maggio”. La funció es va aturar durant dos minuts de rellotge a causa de la imparable ovació, i la petició de bis, que lògicament no va fer, ja que l’esforç ja és enorme cantant la peça una sola vegada. Dit això –i encara a risc de ser malinterpretada 24 hores després de la vaga feminista del #8M–, la nit es va elevar ja fins a l’èxtasi amb Sondra Radvanovsky, habitual del teatre i que debutava en el paper de Maddalena, cosa que va fer amb una naturalitat desarmant una vegada superat el primer acte, en el qual reservava la veu i el paper de joveneta no li corresponia gaire. La soprano canadenca va aconseguir que la damisel·la Maddalena de Coigny tingués menys de jove de noble família enamorada d’un poeta que de ciutadana d’un París en flames. Especialment en arribar el seu moment: el de la famosa ària “La mama morta”. A la platea, semblava que a tot el teatre li sortia el cor per la boca i aplaudia de valent –més de dos minuts– entre llàgrimes de la mateixa soprano, que es va emocionar pel calorós aplaudiment. Extasiat estava fins i tot el director musical Pinchas Steinberg, a baix a la fossa. I no mentim si diem que a partir d’aquí tot va estar molt bé, però en el duo final en què tenor i soprano canten “Vicino a te s’acqueta” el teatre Carlos Álvarez i Sondra Radvanovsky reben tant escalf del públic com el divo en els aplaudiments finals ja no s’enfonsava de la mateixa manera... En realitat el que era un misteri era com havien aconseguit arribar a un moment tan exigent amb prou forces, després d’haver servit un Giordano que utilitza constantment l’estructura d’ària in crescendo... Els aplaudiments finals van durar més de 12 minuts. La gent es resistia a deixar marxar els artistes. Dit d’una altra manera, el rutilant tenor va haver de compartir en bona mesura els llorers amb la magnífica diva de veu torrencial i amb el baríton espanyol, aclamats de la mateixa manera. Feia temps que no es veia al tan Gran Teatre del Liceu un repartiment de nivell tan extraordinari coincidint a l’escenari per servir un títol d’exigent verisme. Perquè últimament ha deixat el públic –tant del primer com del segon repartiment– amb les ganes de tenir una vetllada vocalment rodona i no tan descompensada. Tenint en compte aquest trio de veus –nascuts entre el 66 i el 69–, la millor música se serveix fregant la cinquantena. I també tenint en compte aquest trio... cal preguntarse què en seria, d’una òpera del segle XIX, sense un triangle amorós? “L’amor és una invenció dels trobadors del segle II”, deia una pancarta en mans d’una jove asfixiada per la densitat de la manifestació de dijous, que va deixar sense aire el passeig de Gràcia. Una invenció de la qual també l’òpera es va servir durant segles... i d’altra banda tanta bellesa va inspirar els compositors. No en va Jonas Kaufmann es resisteix a cantar títols del segle XXI.