|
|
|
|
|
Ara, 11/06/2016 |
XAVIER CESTER |
|
Liederabend, Barcelona, Palau de la Música Catalana, 9. Juni 2016 |
|
Jonas Kaufmann també arriba a l’apoteosi amb un
‘Liederabend’
|
Jonas Kaufmann es pren el lied seriosament. Encimbellat a l’Olimp operístic,
el tenor alemany torna, amb una assiduïtat que l’honora, a un repertori que
li generarà menys rèdits mediàtics i més satisfaccions artístiques. Esclar
que també podem girar el mitjó: quant de públic aniria a un dens programa de
Mahler, Britten i Strauss si no fos pel reclam de l’estrella bavaresa?
El lied, tanmateix, exigeix una dedicació que pot posar a prova la
capacitat de treball del “tenor més desitjat”, segons l’eslògan de la
multinacional del disc que l’empara. En la primera part del seu ajornat
debut al Palau, Kaufmann va estar encaixonat, i no només en sentit
metafòric: situat entre el faristol i el piano, el cantant semblava buscar
un lloc segur per penetrar en els arcans d’unes obres encara no assimilades
del tot i que, malgrat uns impecables instints musicals, no van anar més
enllà d’una bona lectura. Això va ser més evident en els Lieder eines
fahrenden Gesellen de Mahler, excepte en el turbulent tercer, on es podien
detectar ecos del seu turmentat Siegmund. En canvi, va ser apassionant
escoltar els Seven Sonnets of Michelangelo de Britten, amb un instrument més
expansiu i seductor (i amb millor dicció italiana) que el de Peter Pears,
company i musa del compositor, per no parlar de la remarcable capacitat de
Kaufmann per al clarobscur.
En la segona part, amb la veu més
afermada (els engolaments dels pianíssims van desaparèixer), Kaufmann va
assaborir a fons el romanticisme seductor de Strauss, com l’esclat d’ Ich
liebe dich o la confidencialitat de Freundliche Vision. De fet, el tenor va
reviure un dels seus primers recitals en CD, editat fa 10 anys per Harmonia
Mundi, una impressió reforçada per les quatre primeres propines, també de
Strauss: Ach weh mir unglückhaftem Mann, Heimliche Aufforderung, Morgen!
(amb l’extraordinari Helmut Deutsch oferint al piano el més delicat preludi
i postludi) i Cäcilie. L’apoteosi ja va ser completa amb Dein ist mein
ganzes Herz de Lehár i un inesperat Las locas por amor de Turina. Ara només
falta que vingui a fer una òpera. |
|
|
|
|
|
|