|
|
|
|
|
Avui, 27 de desembre del 2009 |
|
Bizét, Carmen, Mailand, 7. Dezember 2009 |
|
La religió de la mort |
La Scala de Milà obre temporada amb una 'Carmen' tòrrida al fossat, amb
una jove protagonista a l'altura del repte, un Don José miraculós i una
producció que fuig del tòpic per crear un món violent
És Carmen una òpera desagradable? En principi no, si ho jutgem per la seva
extrema popularitat planetària, però analitzant amb atenció i amb el mínim
d'apriorismes possible l'òpera de Bizet, és evident que el pas del colorisme
de l'inici al costat més tèrbol de la passió al final hauria de sacsejar amb
força totes les sensibilitats.
Un dels grans encerts de la nova producció d'Emma Dante que ha inaugurat la
temporada de la Scala de Milà és el rebuig radical a la postal tòpica per
recrear un món violent, en tensió, on vida i mort estan separats per un
simple sospir. La primera imatge quan s'obre el teló ja és prou
significativa: una embarassada amb fortes convulsions i un seguici fúnebre
(encara que sembli un pas de Setmana Santa) que tornarà a aparèixer quan
Carmen caigui degollada per Don José.
Els grans murs dissenyats per Richard Peduzzi, amb les seves perspectives a
la De Chirico, les llums de Dominique Bruguière i el vestuari de Dante ens
situen en un sud àrid com el de l'Espanya feixista (amb milicians més que no
pas soldats), on la religió té un paper omnipresent i opressor davant el
qual s'alça la llibertat encarnada per Carmen. Per contra, Micaëla (amb un
vestit negre que es desdobla en un de blanc de noces) està acompanyada
sempre per un capellà i dos escolans que simulen el casament en el duo amb
José. Els mateixos escolans netejaran obsessivament el terra mullat per unes
cigarreres que s'alliberen de l'uniforme monacal per deixar anar la seva
sensualitat, mentre que el cor de nens és d'una gran càrrega simbòlica, la
mort de la infantesa i el pas a una militarista edat adulta.
Accions paral·leles
La mort no falta en l'entrada d'Escamillo, amb les imatges de cadàvers de
toros a la plaça que mostren les peculiars figures que acompanyen el
matador, quatre natzarens blancs amb corona i faldilla com capes de lídia. I
la mort plana sobre els contrabandistes en el tercer acte, atemorits quan
veuen en despertar les creus que han deixat al seu voltant un grapat de
ploramorts, mentre que una Micaëla envellida es converteix en la mare
moribunda de José per intentar arrabassar-lo de les grapes de Carmen.
No tot funciona en aquest debut operístic de la dramaturga siciliana, com el
peculiar mur d'exvots (bàsicament extremitats) que presideix la desfilada
dels toreros mentre un gran encenser voleia penjat del cel. Dante peca, a
més, d'un excés d'accions paral·leles, però hi ha moments de gran
perceptivitat, com el duo dels protagonistes en el segon acte, en un tapís
vermell que emmarca la seva fugissera comunió, dur contrast amb la
confrontació final -clarament un intent de violació per part de José-, i les
escenes de conjunt són impecables, sobretot la baralla del primer acte,
d'una commovedora visceralitat. La producció va ser xiulada a l'estrena,
potser perquè, com recorda La Stampa, "a Itàlia, avui dia, tenir massa idees
en l'òpera i saber-les dur a terme és considerat subversiu".
Portent vocal
Amb Daniel Barenboim al fossat la temperatura dramàtica està garantida, i va
ser així, amb el so ampli i dens, que no vol dir mancat de detallisme, propi
del director argentino-israelià, a anys llum de la proposta d'un Gardiner a
París (que utilitzava una edició crítica diferent, amb més música), però
vàlida en els seus propis termes. Va ser Barenboim qui va triar la
protagonista, una integrant de 25 anys de l'Acadèmia de la Scala, Anita
Ratxvelixvili. Sense ser una revelació enlluernadora, la cantant georgiana
va oferir una notable Carmen, amb una veu rica en harmònics, un pèl limitada
en l'agut, però d'un centre i greu sòlids, i amb el punt just de vulgaritat
per ser una Carmen temperamental.
El portent vocal va venir, per descomptat, de Jonas Kaufmann. El tenor
alemany viu un moment pletòric, amb una veu generosa, aguts impactants,
impressionant control tècnic (la messa di voce en el si bemoll de l'ària de
la flor deixava bocabadat), però, sobretot, amb una intel·ligència dramàtica
i musical de primer ordre que li permet crear un Don José amb peus de fang,
un ser de fermesa aparent que cau de mica en mica en la desesperació. Les
gradacions infinitesimals del duo final només són a l'abast d'artistes
excepcionals com Kaufmann. A més, la confrontació amb l'Escamillo xulesc
d'Erwin Schrott va permetre veure junts dos dels guapos oficials de l'òpera
actual, la qual cosa sempre s'agraeix. L'apagada Micaëla d'Adriana Damato va
ser l'únic element discret d'una Carmen que, com ha de ser, va sacsejar la
sensibilitat. |
|
|
|
|
|
|