El Punt - Avui, 22/08/12

Xavier Castillón

Per Kaufmann, el cantant ha de saber moure's en escena, però la veu ha de ser la seva prioritat El tenor, un dels millors –o el millor– de la seva generació, clou avui el Festival de Peralada Kaufmann interpretarà avui amb l'Orquestra de Cadaqués un repertori ampli i molt variat

Totes les cares de Kaufmann

Nascut a Munic fa 43 anys, resident a Zuric amb la seva dona –la mezzoprano Margarete Joswig– i els seus tres fills, Jonas Kaufmann és presentat en algun web no oficial com un home de família amb el qual sempre es pot parlar “com si fos un vell amic”. És cert, o almenys és la primera impressió que transmet: la d'una persona corrent, propera i amistosa, sense aires de divo –aquesta condició que tan sovint s'atorga a les grans veus líriques– i amb una imatge informal que reforça el seu atractiu, com si fos una estrella de Hollywood a l'inici d'una esplèndida maduresa. Així va aparèixer ahir al migdia Jonas Kaufmann a l'aeroport de Barcelona, on va comparèixer davant la premsa, abans de traslladar-se a Peralada per assajar amb l'Orquestra de Cadaqués el concert que aquesta nit tancarà el 26è Festival Castell de Peralada (22.00 h). Sota la direcció del seu “vell amic” Jochen Rieder, Kaufmann interpretarà avui un repertori ampli i molt variat en què mostrarà bona part de les seves cares com un dels millors tenors de la seva generació. A la primera part d'aquesta gala lírica d'autèntic luxe sonaran obres de Verdi (La forza del destino), Ponchielli (La Gioconda), Puccini (Manon Lescaut), Zandonai (Romeo e Giulietta), Bizet (Carmen) i Mascagni (Cavalleria rusticana). La segona part del recital estarà dedicada a Rossini (Guglielmo Tell), Giordano (Andrea Chénier) i Wagner (Lohengrin i Die Walküre). Kaufmann, que sembla especialment preocupat per fer arribar l'òpera al gran públic, creu que les gales líriques com aquesta, plantejada com a un recorregut per “les àries més belles del repertori alemany, italià i francès”, serveixen realment per “difondre el virus de l'òpera” entre tot tipus de públics, fins i tot entre aquells no tan melòmans. A més, per aquest cantant sense límits, que interpreta sense problemes “tots els repertoris”, és un esforç important però també un repte creatiu interessant anar saltant entre fragments d'òperes i personatges tan diferents. Per exemple, Don José de la Carmen de Bizet, que ha interpretat en diversos escenaris internacionals importants, però mai fins avui a l'Estat espanyol: “És evident que jo no sóc el prototip del mascle espanyol de navalla, però he voltat pels bars de tapes que hi ha al voltant de la plaça de braus de la Maestranza de Sevilla i he tingut la sensació que el torero Escamillo encara voltava per allà.” Kaufmann és un apassionat del seu ofici i ho sap transmetre: “Per mi, òperes com ara Carmen són plenament fresques, modernes i actuals; no tinc res contra la música popular, però és evident que moltes cançons pop de fa trenta anys ens vénen a la memòria perquè estan molt lligades a records personals: la primera cita, el primer petó... i moltes òperes, després de 150 o 200 anys, continuen transmetent emocions que ara mateix són plenament vàlides.” En canvi, Kaufmann no sembla disposat a ser un divulgador de l'òpera a qualsevol preu. Quan li pregunten si es veu formant part d'una reedició d'Els Tres Tenors (Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti), llança pilotes fora: “A Hollywood fan molt remakes, fins i tot de pel·lícules relativament recents, perquè creuen que, si una cosa ha estat un èxit, ho tornarà a ser, amb un marge de risc escàs; per tant, és evident que molta gent va entrar en el món de la música clàssica a través d'Els Tres Tenors, i per això els hem d'estar molt agraïts, però, si es fes alguna cosa semblant actualment, seria només una còpia o simplement no funcionaria, perquè no seria espontani.” “L'ambient que es respirava en el seu primer concert, a les termes de Caracal·la, va ser únic i irrepetible”, hi afegeix. Amb vint anys d'experiència escènica i musical, Kaufmann està en condicions d'analitzar molts aspectes del món de l'òpera. Per exemple, les posades en escena transgressores que, de tant en tant, provoquen daltabaixos entre els públics més ortodoxos: “L'òpera forma part del món de l'espectacle i, evidentment, ara no podem anar enrere i fer muntatges escènics com els dels anys cinquanta, perquè no ens agradarien.” “Però això no vol dir que tots els muntatges operístics hagin de ser transgressors i brutals, ni que tot plegat s'hagi de fer només per satisfer l'ego del director; per mi és una prioritat no allunyar-se de l'essència de l'obra, del que van plantejar en el seu origen el compositor i l'autor del text”, opina. El tenor també creu que un cantant d'òpera ha de saber actuar i moure's a l'escenari, per una qüestió de “credibilitat”, però sense que aquesta dimensió de l'artista condicioni mai la que ha de ser la seva prioritat: la veu, el rendiment vocal, que, segons Kaufmann, és la prioritat i la “frontera” que no s'ha de traspassar en cap cas. Tot i la seva situació de privilegi, Kaufmann no viu en un núvol. Diu que a Alemanya encara hi ha molta òpera, però la crisi ha obligat a tancar “la meitat dels teatres”. Per això demana que les retallades a la cultura que tenen lloc a Europa siguin “racionals”.