|
|
|
|
|
Diari de Girona, 05.08.2014 |
ALFONS PETIT |
|
Jonas Kaufmann arrasa a Peralada
|
|
El reconegut tenor alemany hi va
protagonitzar diumenge a la nit un recital apoteòsic |
|
L'auditori del Festival Castell de Peralada presentava diumenge a la nit
l'aspecte de les grans ocasions: amb les 1.800 entrades disponibles
esgotades, una quarentena de mitjans de comunicació acreditats i el
president de la Generalitat, Artur Mas, entre els assistents, tot estava
a punt perquè el tenor alemany Jonas Kaufmann hi oferís un recital
antològic acompanyat per l'Orquestra de Cadaqués, dirigida per Jochen
Rieder. I totes les expectatives es van complir.
Fins a quatre
bisos va haver d'oferir Jonas Kaufmann (Munic, 1969) al final de la seva
actuació de diumenge a la nit a Peralada, perquè el públic que va omplir
el recinte, posat dempeus i ovacionant com només es fa en les grans
ocasions, reclamava una i altra vegada amb insistència la seva presència
sobre l'escenari per allargar una nit en la qual l'intèrpret alemany va
deixar clar una vegada més perquè la crítica el considera "el tenor del
moment". Enrere quedaven més de dues hores de música en les quals
Kaufmann va fer gala de la seva versatilitat, la seva potència, la seva
ele?gància, i les seves dots de seduc?ció: no és habitual que un recital
d'òpera acabi amb espectadores lliurant flors i ninos de peluix a un
tenor, i això va passar diumenge a la nit a Peralada, en plena apoteosi.
És cert que, utilitzant un símil esportiu, Jonas Kaufmann jugava a
casa, diumenge, al recinte dels jardins del Castell. Perquè la seva
actuació de fa dos anys al mateix Festival encara és molt recordada pels
assistents (molts dels quals amb tota seguretat repetien), i perquè des
de llavors la seva cotització no ha parat de pujar, amb actuacions als
escenaris més importants del món, unes crítiques excel·lents, i vendes
espectaculars dels seus discos. Però no és menys cert que Kaufmann, al
costat de la versatilitat, la potència, l'elegància i les dots de
seducció, té l'inconformisme entre les seves virtuts. I per això enlloc
de presentar-se a Peralada amb un programa similar al de fa dos anys,
que li garantia un nou èxit sense excessives complicacions (sense
menystenir la complicació que de per si suposa excel·lir en el cant com
ho fa ell), va apostar fort i ho va fer amb algunes de les més recents
incorpo?racions al seu repertori, amb una enorme amplitud de registres,
de Verdi a Wagner, els dos compositors més presents al concert.
Al seu costat, Jonas Kaufmann va tenir el director d'orques???tra Jochen
Rieder (també alemany), col·laborador habitual seu i amb qui ja va
compartir escenari a Peralada fa dos anys. I entre tots dos -i amb tots
dos, clar-, l'Orquestra de Cadaqués, de la qual Rieder va extreu?re el
seu caràcter més vibrant i enèrgic, i que va tenir nombroses oca?sions
per al lluïment.
A la primera part del recital, el tenor alemany
va cantar àries en italià i en francès d'Il Trovatore i La forza del
destino de Verdi i de Le Cid, de Massenet. Precisament Ô souverain, ô
juge, ô père, d'aquesta darrera òpera, va tancar la primera part del
concert, amb el públic entusiasmat, com abans s'hi havia mostrat amb Ah
sì, ben mio, d'Il Trovatore i, sobretot, amb la impressionant La vita è
un inferno... O tu che in seno, de La forza del destino, tot un repte
per a un tenor i que va superar amb nota.
La segona part la
dedicar íntegrament a Wagner, i hi va interpre?tar dues àries que li van
permetre explorar el seu registre més dramàtic -l'estremidor monòleg de
Sifrid a La valquíria i el lament d'Amfortas! Die Wunde! de Parsifal-, i
també dos lieds inicialment creats per a veu femenina (tot i que hi ha
alguns tenors que també els han cantat) de manera que quedés clara la
seva versatilitat.
Era més de mitjanit a Peralada quan Jonas
Kaufmann va donar per acabada l'actuació, i els 1.800 espectadors -entre
els quals hi havia a més d'Artur Mas els consellers de cultura i
d'empresa i ocupació, Ferran Mascarell i Felip Puig, respectivament, a
més de representants del món artístic com el director del Teatro Real de
Madrid, Joan Matabosch, i el tenor Jaume Aragall- van esclatar en una
inten?síssima ovació, acompanyada d'insistents crits de "Bravo", que de
fet ja havien estat habituals durant tota la vetllada.
Jonas
Kaufmann va haver de sortir diverses vegades a saludar i va obrir els
bisos amb la intensa ària Donna non vidi mai, de Manon Lescaut de
Puccini, a la qual seguiria la no menys emocionant Lamento di Federico
de L'Arlesiana de Cilea. Però com que el públic no parava d'aplaudir i
de cridar "Bravo", el tenor alemany va haver de continuar sortint a
saludar. Dues composicions de Franz Léhar (un músic que ja va tenir
presència en el concert inaugural del Festival de Peralada d'aquest any,
en la veu de Piotr Beczala) van posar el punt i final definitiu a
l'apoteòsic i memorable recital.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|