|
|
|
|
|
El Punt Avui, 05/08/14 |
Imma Merino |
|
Tenor en majúscules
|
|
No voldria ser frívola, però de Jonas Kaufmann es diu que és un home
bell que canta meravellosament o, en tot cas, un cantant sensacional
que, a més, és guapo. El mateix Kaufmann cultiva una imatge seductora
dins la tradició dels tenors: només cal veure'n les fotos promocionals.
Tanmateix, a més de boníssim, no és un cantant frívol, de manera que els
seus programes es conceben amb autoexigència i compromís artístic. Amb
una primera part sobretot verdiana i una segona part completament
wagneriana, ho va fer present en el concert que, junt amb l'Orquestra de
Cadaqués, dirigida pel també alemany Jochen Rieder, va protagonitzar
diumenge al Festival Castell de Peralada, on hi va tornar per cantar a
l'auditori del parc del castell dos anys després d'actuar-hi per primera
vegada.
En aquests dos anys, la projecció del tenor no ha fet més
que augmentar i ha estat reclamat pels grans festivals (Bayreuth,
Salzburg) i teatres d'òpera, com ara la Scala i el Metropolitan de Nova
York. Sí, Kaufmann és el tenor de moda, de manera que hi va haver molt
de públic a Peralada en una d'aquelles nits en què els polítics (com ara
el president Mas i el conseller Mascarell, més entusiasta que quan ha de
donar suport als treballadors humils de l'art i la cultura) hi acudeixen
atrets per la fama de l'artista.
L'orquestra va presentar-se amb
l'obertura d'El Cid, l'òpera de Massenet (del qual Kaufmann ara deu ser
el més celebrat intèrpret del Werther) que també va cloure la primera
part amb l'ària Ô souverain, ô juge, ô père. El tenor havia començat
discretament amb Lo l'ho perduta... Io la vidi del Don Carlo i va
guanyar força amb dues altres àries verdianes (Ah si, ben mio, d'Il
Trovatore, i La vita è un inferno..., de La forza del destino), si bé
podia fer-se perceptible una contenció que no devia ser aliena al fet
que recentment va haver de cancel·lar un concert a Munic, la seva
ciutat. Hi era, però, l'exquisida línia de cant, la tècnica impecable,
l'estil elegant, la voluntat expressiva. Mentrestant, l'Orquestra de
Cadaqués, que té un punt fort en el vent, guanyava en caràcter i
confiança, sobretot amb la intensa obertura de La forza del destino, que
dóna més joc a la bellesa que la música de ballet d'Il trovatore.
Amb la segona part, Kaufmann va abordar Wagner, la música del qual
va entrar amb l'obertura de L'holandès errant abans que el tenor
expressés les tribulacions del dissortat Siegmund a Ein schwert verhiess
mir der Vater. Aleshores, va sentir-se aquella barreja de poder i
delicadesa de la veu del tenor, un dels pocs que amb aquesta tessitura
s'atreveix amb els Wesendonck Lieder, que Wagner va compondre per a
soprano. Kaufmann va interpretar les dues últimes peces d'un cicle
(Schmerzen i Traüme) que és una expressió màxima d'una bellesa profunda
i feridora que requereix una intimitat que es fa difícil en un auditori
a l'aire lliure i una concentració que va ser una mica alterada per
diversos moviments al final de la platea. El programa es tancava amb el
lament de Parsifal per Amfortas (Die Wunde), el rei del Grial amb una
ferida incurable. Però l'entusiasme del públic va aconseguir quatre
bisos amb els quals el tenor va rematar una feina impecable de seducció
interpretativa: una ària pucciana del Manon Lescaut, el Lamento di
Federico (de L'arlesiana, de Cilea”) i dues peces alegres de Franz Lehar
per celebrar la festa. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|