|
|
|
|
|
Catclàssics, 30/3/2014 |
XAVIER CESTER |
|
Schubert: Winterreise, Barcelona, Gran Teatro del Liceo, 28. März 2014 |
|
El tenor poeta davant la massa
|
|
Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch interpreten ‘Winterreise’ en un
Liceu ple |
|
Expectació màxima en un Liceu ple a vessar per
rebre un Jonas Kaufmann al cim de la seva glòria. Hi devia haver deu cops
més espectadors que en la primera de les seves escassíssimes aparicions
a casa nostra, fa onze anys, quan l’Associació Franz Schubert, sempre amb
una oïda ben fina per detectar talents, va dur el tenor alemany amb Die
schöne Müllerin. Des de llavors, l’exposició mediàtica de Kaufmann també
s’ha decuplicat, sense que això, per sort, hagi afectat la seva integritat
artística.
No estàvem pas en la típica soirée del divo de torn
oferint un grapat de lieder malgirbats davant un públic mig avorrit que
espera deixar-se anar en les àries de propina. Ningú se’n va de gira amb tot
un Winterreise sense oferir una lectura aprofundida i personal d’un dels
cicles més colpidors de la història. Això és el que va fer Jonas Kaufmann,
un cantant per a qui el gènere no li és aliè, amb la plena col·laboració de
l’excel·lent Helmut Deutsch. Més que de simbiosi, és més propi parlar de
perfecta complementarietat entre un piano apol·lini, precís i elegant, i
l’art dels clarobscurs, dels rampells desesperats i els xiuxiueigs
captivadors, de Kaufmann.
El retorn a la tessitura de tenor encara
pot sobtar després d’escoltar, en disc i en directe, dotzenes de grans
versions amb baríton, tot i que la coloració fosca de Kaufmann fa menys
evident el salt. Però, ¿no és potser un tenor la tria més lògica si
considerem Winterreise com la tragèdia d’un jove que emmiralla el seu dolor
en la natura que l’envolta, escrita per un compositor jove com Schubert?
En les primeres cançons, la veu semblava un punt resseca, però de mica
en mica va guanyar en escalf, arraconant, de pas, els ocasionals sons
engolats. Defugint tot pathos excessiu i tota exageració fonètica, el tenor
va emprendre un viatge concentrat, amb un cant fluid servit per un legato
primmirat. Puresa de línia i intensitat de l’expressió mai van ser
paràmetres excloents en la caracterització de cada lied, com en un
Frühlingstraum en què convivien evocació extàtica, despertar agitat i
resignació adolorida.
A mesura que la desesperança es va apoderant de
l’errant protagonista, Kaufmann va entotsolar més el seu cant fins a
culminar en uns commocionants Die Nebensonnen i Der Leiermann : l’últim
crescendo va ser l’últim crit d’impotència abans de l’anorreament. El públic
per fi havia arribat a un punt raonable d’escolta silenciosa després d’una
vetllada curulla d’estossecs i remors. Quina ironia, un concert sensacional
va deixar encara més clar que inapropiat que és el Liceu per a la intimitat
del lied. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|