|
|
|
|
|
440Classica, NÚM. 8/2012 |
Marcel Gorgori |
|
Konzert, Festival de Peralada, 22. August 2012 |
|
Bravo, Kaufmann - Bravo, Peralada
|
He d'admetre que, quan fa uns mesos vaig saber que el Festival Castell de
Peralada anunciava per a aquest agost un recital de Jonas Kaufmann, el tenor
spinto més reputat i valorat del panorama operístic internacional, em van
venir al cap dues preguntes un pèl pessimistes. La primera: "Vols dir que
acabarà venint?". I la segona: "Si acaba cantant, mereixerà realment la fama
que ha assolit en els darrers anys?" Doncs bé, el primer que vull fer en
aquestes ratlles és proclamar el goig que sento de poder respondre amb un
`sí' rotund totes dues preguntes. Sí, va venir. I sí, no tinc cap dubte que
mereix la fama que té. I tant, que la mereix!
A continuació vull
justificar els motius del meu pessimisme inicial.
Quan hi ha
comptadíssims cantants al món que puguin defensar amb excel.lència una de
les veus operístiques més atractives i valorades pel públic, com és la veu
de tenor spinto, els artistes que la posseeixen i que poden fer-ho esdevenen
inevitablement la joia de la corona que tothom vol exhibir. Els grans
teatres del món saben perfectament que són els grans cantants i els grans
músics els que donen, de veritat, un valor afegit a un muntatge operístic.
Saben que són ells els que, aconseguint comunicar intensament amb el públic,
poden convertir l'assistència a una òpera en un experiència única i
inesborrable del record dels afortunats que l'han viscuda. És justament per
això que tots miren d'atraure aquestes figures, i també per això que elles,
davant l'enorme demanda que a partir d'un moment determinat comecen a tenir,
veuen augmentar, també de manera enorme, els seus catxets i la quantitat de
dies que han de cantar al llarg de l'any.
En el cas del tenor alemany
Jonas Kaufmann el reconeixement mundial que en pocs anys ha obtingut ha
comportat també, sigui per excés de funcions, o sigui per altres raons
derivades de l'èxit, un nombre important de cancel.lacions. Destacats
teatres del nostre país han vist frustrats els seus intents de poder-lo
presentar al públic català, i també a l'espanyol, havent anunciat que ho
farien. D'aquí vénen, doncs, els meus dubtes inicials en relació a si
realment el Festival de Peralada aconseguiria que cantés, donantnos així a
tots l'oportunitat: d'escoltar-lo per primera vegada en viu, en un repertori
estrictament operístic. Poques hores abans d'escriure aquestes ratlles,
estava assegut encara als jardins del Castell de Peralada escoltant
Kaufmann, i per tant em sento obligat a dir: Bravo, Peralada!
Però si
aquest matí em couen encara les mans no és pas per haver aplaudit
l'organització del festival, sinó per haver resolt, també amb un `sí'
inapel.lable, el segon dels dubtes que em plantejava, relatiu a si el tenor
alemany mereixeria o no la fama que el precedia. Amics, mai no m'ha agradat
assignar `el millor' en res, en primer lloc perquè aquesta categoria
d'influència americana em sembla sempre injusta, sempre subjectiva, i sempre
impossible d'aplicar, i en segon lloc, perquè em sembla que no fa cap falta
aplicar-la. Ara bé, del fet que Jonas Kaufmann està a l'alçada dels millors
tenor spintos de la història no en tinc cap dubte. De fet, les eternes
ovacions, aplaudiments i bravos que li va proferir un públic que no es movia
de la cadira -o de davant si estava dret- i que van allargar el concert a
base de bisos, molt més enllà del que estava previst, mostraven que cap dels
assistents en tenia, de dubtes.
Posats a buscar puntes, potser sí que
una part de l'estil personal de Kaufmann, que consisteix a cobrir en alguns
moments potser en excés la mitja veu i els píanos, és menys reeixit que quan
treu tota la veu enfora. Potser sí que a "La fleur que tu m'avais jetée" de
Carmen ho va fer en excés, però... quants tenors spintos es molesten a
apianar la veu i a donar-li matisos i colors per augmentar-ne l'expressió?
Siguem generosos: molt pocs. Potser sí que on llueix més és en el repertori
alemany -el Lohengrin que va fer és un dels millors que he sentit mai- i que
en canvi ell canta també molt de repertori italià... O potser no! Perquè el
"Cielo e mar" de La Giocconda amb què va obrir el concert trigarem a
oblidar-lo, i el "Mamma, quel vino" de la Cavalleria rusticana va ser una
mostra de perfecta expressió verista, de veu enfora, i de facilitat a
l'agut! És veritat que, en Kaufmann, tenim un gran Lohengrin i un gran
Siegmund, però després d'haver escoltat l'"lmprovviso", de l'Andrea Chènier
de Giordano, que va interpretar, estic absolutament convençut que serà també
un gran Chénier.
No és fàcil de pair que a tot arreu et col.loquin
l'etiqueta d"el millor'; no li és a Juan Diego Flórez, com a tenor lleuger,
no li és a Rolando Villazón ni a Roberto Alagna, com a tenors lírics, ni
tampoc li serà a Jonas Kaufmann, com a tenor spinto. Però si paeix bé la
fama i no perd el cap, us asseguro que tenim per endavant grans nits
d'emoció com la de Peralada, des de la qual no ens cansarem de cridar
"Bravo. Kaufmann! Bravo!". |
|
|
|
|
|
|