|
|
|
|
|
La Vanguardia, 10. März 2018 |
Maricel Chavarria |
|
Giordano: Andrea Chenier, Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 9. März 2018 |
|
Jonas Kaufmann
|
|
Jonas Kaufman (48) es va posar ahir a la nit en la pell del poeta
Andrea Chénier en l’estrena al Liceu de l’òpera homònima d’Umberto Giordano,
que suposa per al cèlebre tenor alemany el debut espanyol en òpera
escenificada.
Nit històrica al Liceu! Jonas Kaufmann va
estar immens ahir a la nit en el paper d’Andrea Chénier, el poeta arrossegat
per la Revolució Francesa en l’existència del qual es basa la coneguda òpera
d’Umberto Giordano. El debut espanyol del tenor en òpera escenificada
s’havia fet esperar, i potser per això va tenir més regust de glòria per al
públic del Liceu, que ahir omplia de gom a gom la sala amb el frenesí i el
posat amb què s’assisteix a un veritable esdeveniment: veure actuar el tenor
més cobejat del món. Però la funció va acabar sent una revolució de tres: el
mateix tenor alemany –que té més fans (dones) que un futbolista a la
Champions–, però també la soprano Sondra Radvanovsky i el baríton Carlos
Álvarez, que van arrencar sengles ovacions en les seves respectives àries.
El teatre ahir a la nit s’enfonsava.
La interpretació de Kaufmann va
tenir una part de clàssica, una part d’evocació de les grans figures de
l’òpera del segle passat. Per la noblesa de la seva veu... ferma, fosca,
viril, cada vegada més gran, amb els uns aguts brillants. Però també per la
seva expressivitat envoltant. I, en fi, per la bellesa de la seva cara...
tan d’acord amb la posada en escena de David McVicar, realista, clàssica.
El cert és que el Liceu necessitava avivar el foc i l’equació no
fallava. Kaufmann+Liceu = molt més Kaufmann i molt més Liceu. Es
retroalimenten. El tenor s’ho va jugar tot en la seva primera ària,
l’Improvviso, en què va presentar unes credencials que van fer aixecar el
públic de les butaques. I el que va seguir després va anar de més a millor:
el baríton malagueny Carlos Álvarez interpretava el revolucionari Carlo
Gérard, l’amic de Robespierre que comença cantant “T’odio, casa dorata,
immagin sei d’un mondo incipriato e vano” però es penedirà massa tard de no
haver frenat l’escabetxada i res no podrà fer per salvar Chénier i la seva
estimada. Doncs bé, Álvarez va desfermar totes les passions dels assistents
a la seva primera gran ària “Come un bel di di maggio”. La funció es va
aturar durant dos minuts de rellotge a causa de la imparable ovació, i la
petició de bis, que lògicament no va fer, ja que l’esforç ja és enorme
cantant la peça una sola vegada.
Dit això –i encara a risc de ser
malinterpretada 24 hores després de la vaga feminista del #8M–, la nit es va
elevar ja fins a l’èxtasi amb Sondra Radvanovsky, habitual del teatre i que
debutava en el paper de Maddalena, cosa que va fer amb una naturalitat
desarmant una vegada superat el primer acte, en el qual reservava la veu i
el paper de joveneta no li corresponia gaire. La soprano canadenca va
aconseguir que la damisel·la Maddalena de Coigny tingués menys de jove de
noble família enamorada d’un poeta que de ciutadana d’un París en flames.
Especialment en arribar el seu moment: el de la famosa ària “La mama morta”.
A la platea, semblava que a tot el teatre li sortia el cor per la boca i
aplaudia de valent –més de dos minuts– entre llàgrimes de la mateixa
soprano, que es va emocionar pel calorós aplaudiment. Extasiat estava fins i
tot el director musical Pinchas Steinberg, a baix a la fossa.
I no
mentim si diem que a partir d’aquí tot va estar molt bé, però en el duo
final en què tenor i soprano canten “Vicino a te s’acqueta” el teatre
Carlos Álvarez i Sondra Radvanovsky reben tant escalf del públic com el
divo en els aplaudiments finals
ja no s’enfonsava de la mateixa
manera... En realitat el que era un misteri era com havien aconseguit
arribar a un moment tan exigent amb prou forces, després d’haver servit un
Giordano que utilitza constantment l’estructura d’ària in crescendo...
Els aplaudiments finals van durar més de 12 minuts. La gent es resistia
a deixar marxar els artistes. Dit d’una altra manera, el rutilant tenor va
haver de compartir en bona mesura els llorers amb la magnífica diva de veu
torrencial i amb el baríton espanyol, aclamats de la mateixa manera.
Feia temps que no es veia al tan Gran Teatre del Liceu un repartiment de
nivell tan extraordinari coincidint a l’escenari per servir un títol
d’exigent verisme. Perquè últimament ha deixat el públic –tant del primer
com del segon repartiment– amb les ganes de tenir una vetllada vocalment
rodona i no tan descompensada.
Tenint en compte aquest trio de veus
–nascuts entre el 66 i el 69–, la millor música se serveix fregant la
cinquantena. I també tenint en compte aquest trio... cal preguntarse què en
seria, d’una òpera del segle XIX, sense un triangle amorós?
“L’amor
és una invenció dels trobadors del segle II”, deia una pancarta en mans
d’una jove asfixiada per la densitat de la manifestació de dijous, que va
deixar sense aire el passeig de Gràcia.
Una invenció de la qual també
l’òpera es va servir durant segles... i d’altra banda tanta bellesa va
inspirar els compositors. No en va Jonas Kaufmann es resisteix a cantar
títols del segle XXI.
|
|
|
|
|
|
|